Estic tristona

Quan era petita la meva familia era d'estar molt en colla.
Els estius els passavem a Masnou i sempre compartiem els dies amb una o altre part de la familia.
Passavem dies sencers, que començaven en dinars i acabaven en sopars.
Recordo també, els diumenges, que pujaven uns tiets i feiem torrades de pa de pagès a la llar de foc, amb embotit...
Recordo que parlaven de temes adults que jo no entenia però m'era i gual, m'encantava estar allà asseguda i anar mirant a uns i altres des de la meva prespectiva de la taula.
També recordo els dies que pujaven els tiets. El tio José i la tia Madalena. Aquells dies eren genials...
La meva tia pujava amb un farcell de roba ple de jalar: madalenes, carmels de toffe, palitos de pa.... que jo seguia saltironant fins a la cuina i no parava fins que veia tot el que havia portat. Aleshores se m'obria la boca i sempre em queia alguna llaminadura a esquenes de la meva mare.
Mentres, el meu tiet, anava al garatge amb el meu iaio i partien llenya amb la destral.
Jo em repartia. Quan tenia la boca buida tornava a la cuina i quan la tenia plena, tornava al garaig. Aleshores ja tenia aquesta golafreria.
Eren dies genials i no per convertir un dia qualsevol en un dia extraordinari, sinó perquè estava amb la meva gent...
I crec que això ho estem oblidant...Pensem que per fer feliç un nen es necessari gastar-se un paston, fer trenta mil activitats.....quan jo m'ho passava pipa a casa en les reunions familiars.
Avui, des de la prespectiva, recordo la meva infantesa amb tendresa i amb molt carinyo.
La veritat es que he gaudit i gaudeixo d'una familia sana. Sense rancúnies familiars, ni mals rotllos. Una familia que pertany a anteriors generacions: aquelles que els avis venien de poble i que sense tenir gaire sempre oferien als altres grans dinars i sopars....Sembla que avui haguem de passar factura cada vegada que es fa un dia o sopar...

Pensareu d'on prové aquesta malenconia.... i és que aquesta nit s'ha mort la meva tia Madalena.
I estic tristona.
Me l'estimava molt.
I s'assemblava molt al meu avi. Cada cop que la veia tenia un impacte visual.
I ara, cada vegada més, la meva mare s'assembla més a ella....
I cada dia, a mida que ens fem grans, anem perdent als grans que ens estimaven de petits....

Dijous ens despedirem d'ella, però jo la portaré sempre en aquell racó de la meva infantesa...