8/26/2008

Estic tristona

Quan era petita la meva familia era d'estar molt en colla.
Els estius els passavem a Masnou i sempre compartiem els dies amb una o altre part de la familia.
Passavem dies sencers, que començaven en dinars i acabaven en sopars.
Recordo també, els diumenges, que pujaven uns tiets i feiem torrades de pa de pagès a la llar de foc, amb embotit...
Recordo que parlaven de temes adults que jo no entenia però m'era i gual, m'encantava estar allà asseguda i anar mirant a uns i altres des de la meva prespectiva de la taula.
També recordo els dies que pujaven els tiets. El tio José i la tia Madalena. Aquells dies eren genials...
La meva tia pujava amb un farcell de roba ple de jalar: madalenes, carmels de toffe, palitos de pa.... que jo seguia saltironant fins a la cuina i no parava fins que veia tot el que havia portat. Aleshores se m'obria la boca i sempre em queia alguna llaminadura a esquenes de la meva mare.
Mentres, el meu tiet, anava al garatge amb el meu iaio i partien llenya amb la destral.
Jo em repartia. Quan tenia la boca buida tornava a la cuina i quan la tenia plena, tornava al garaig. Aleshores ja tenia aquesta golafreria.
Eren dies genials i no per convertir un dia qualsevol en un dia extraordinari, sinó perquè estava amb la meva gent...
I crec que això ho estem oblidant...Pensem que per fer feliç un nen es necessari gastar-se un paston, fer trenta mil activitats.....quan jo m'ho passava pipa a casa en les reunions familiars.
Avui, des de la prespectiva, recordo la meva infantesa amb tendresa i amb molt carinyo.
La veritat es que he gaudit i gaudeixo d'una familia sana. Sense rancúnies familiars, ni mals rotllos. Una familia que pertany a anteriors generacions: aquelles que els avis venien de poble i que sense tenir gaire sempre oferien als altres grans dinars i sopars....Sembla que avui haguem de passar factura cada vegada que es fa un dia o sopar...

Pensareu d'on prové aquesta malenconia.... i és que aquesta nit s'ha mort la meva tia Madalena.
I estic tristona.
Me l'estimava molt.
I s'assemblava molt al meu avi. Cada cop que la veia tenia un impacte visual.
I ara, cada vegada més, la meva mare s'assembla més a ella....
I cada dia, a mida que ens fem grans, anem perdent als grans que ens estimaven de petits....

Dijous ens despedirem d'ella, però jo la portaré sempre en aquell racó de la meva infantesa...

4 comentarios:

mons dijo...

no oblidis tot el que queda d'ella en tu, que segur que és molt, és el més gran homenatge que li pots fer

Anónimo dijo...

com deia la Ramona..se l'ha de recordar per aquell maravellos riure..la seva generositat i el seu gran sentit de l'humor segura.. aixo toca fondo i gent aixi va desapareixent...

En Massagran dijo...

Ànims. La gent no se'n va i ja està. som ens els altres, en els seus gestos, som en allò que els altres veuen i els recorda. Som igual de vius en el record.

Una abraçada.

lucia dijo...

però no t'oblidis dels petits que aniran arribant i que seran als que t'estimis quan la gran siguis tu!!