L'altre dia vaig preparar els meus alumnes per fer una sessió de càlcul mental. Pels no docents, problemes que has de resoldre amb el coco i sense fer servir les mans. Però alerta, estic a P3...i tal i com indica el curs...JA arribem al 3.26 nens i nenes asseguts en silenci. (Sí, és possible). Llibreta de notes oberta per avaluar. Full del quinzet (llibreta de càlcul mental) preparat...- A veure....mmmm...li toca al xx...Estàs preparat?
- Si
- Ok. Si tens un sugus i el teu pare et dóna un altre sugus, quants sugus tindràs?
El nen en qüestió comença a fer les seves cares que indiquen un incipient estat de nerviosisme amb final de plorera.Respiro molt a fons perquè és un nen que em va fer perdre la paciència el dia 15 de setembre. Amb el to més pacient i carinyós que trobo en el meu registre d'inici de perdre la paciència:- Recorda, xx...no passa res. Si no ho saps, has de dir: Anna, no ho sé, i ho farem plegats, d'acord? Vinga, tornem-hi:
- Si tens UN sugus i el teu pare et dona UN altre sugus, quants sugus tindràààààss?
El nen qüestionat torna a fer cares que em provoca passar de la paciència al nerviosisme: - EM VOLS CONTESTAR?????!!!!!!
Plorant:- Es que el meu papa nomeés em deixa menjar un suguuuuussss....buaaaaa
CAL COMENTARI?
