Passejaria amb tu per una vella ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre foteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic, poder passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.
Miquel Martí i Pol
Ara em perdo també, sense ni moure'm, i em cansa molt el camí que no faig i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, transcorre absurdament entre foteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's l'ombra del jo tenaç i reptador que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic, poder passejar amb tu per una vella ciutat desconeguda, sense rumb, i perdre'm pels carrers més solitaris.
Miquel Martí i Pol
2 comentarios:
senzillament genial... poemes a la vora del foc
A mi sempre m'ha agradat aquest...
VORA MAR
Deixa que el temps, pacient, senyoregi
la sorprenent i brusca regolfada
que ara t’enterboleix
i en mestregi, prudent, la secreta armonía.
Tot, fet i fet, és vida enriquidora,
l’única que et pertany i que no pots
fer malbé repetint fins a eixordar-te
la lletania absurda dels records.
Que el mar i el vent t’ensenyin la cadència
del seu vaivé i, a poc a poc, et tornin
a encendre als ulls el flamejar dels somnis.
Publicar un comentario