Cinema a la fresca

En el cas d’aquesta pel·lícula és compleix l’objectiu del cinema d’estiu: passar una estona refrigerada i entretinguda.

Com actor, Justin Bartha, li dona mil voltes a una Catherine Z-Jones totalment inexpressiva, que no transmet absolutament cap emoció i se la veu sobre actuada. No transmet emoció ni quan plora. Sembla que li piqui alguna cosa i no es pugui rascar.

La temàtica, un xic desgastada, de la dona feliçment casada que li canvia la vida quan descobreix la infidelitat del seu marit. Potser el punt fresc del film és la manera d’afrontar aquest divorci, de forma totalment alliberadora i motivant. El divorci en aquest cas és el motiu que impulsa a viure aquesta dona qui, com ella diu, s’havia cansat de portar la mateixa vida cada dia com si fos un hàmster que roda cada dia dins la seva gàbia. Troba pis a Manhattan, té mil cites diferents, se’n va de festa, troba feina d’alt nivell i el noi dels cafès li soluciona el problema dels fills fent-li de cangur. Intent de canviar els rols en una pel·lícula que tot i intentar caure en els prototips masclistes i feministes, hi cau de quatre potes???

El títol: “Mi segunda vez”. Deu ser que Hollywood s’ha pujat al carro de la vida moderna, ha deixat d’escriure contes de fades i ara impera la normalitat dels divorcis, fills mixtes de dos matrimonis anteriors, infidelitats i intent de trobar la felicitat a la segona. Com si fos tan fàcil. Per tant, continuen en la línea de contes de fades, això si, modernitzats.

Tan poc diu la pel·lícula que vaig tenir tot el temps del món per observar els detalls. Bravo per la direcció de vestuari. Diu molt més el guió de vestuari que la pròpia pel·lícula. Al principi ens trobem una protagonista que viu a les afores, dedicada totalment i únicament per a la família i la casa. El seu vestuari reflecteix la comoditat que ha d’imperar per portar els nens a l’escola però sense oblidar cuidar mínimament l’aspecte físic, ja que si el descuides un sol dia seria fàcil caure en la comoditat del xandall, esportives i cabell recollit. Per tant, l’uniforme de la protagonista és un cuidat conjunt de pitillos amb ballarines.

A la segona part trobem una dona totalment dedicada a la feina i com els cànons de NY dicten, sabates dalt nivell, vestits en comtes de pantalons, maquillatge curosament elaborat i melena particularment cuidada.

Finalment, la banda sonora....no la recordo. Per tant, o és escassa o no hi vaig trobar cap cançó que em despertés la curiositat.

Conclusió: buscar una alternativa a gastar-se 8 euros en una sessió de cinema d’estiu.

Shrek?